Ramon Llull i la poesia

Ramon Llull i la poesia

Ramon Llull representat al cèlebre còdex de Karlsruhe, Còdex St. Peter, perg. 92, f. 5r) 

La relació de Ramon Llull (1232-1316) amb la poesia és, en general, molt complexa i a vegades pot semblar contradictòria. La seva immensa producció, després de la conversió, comença amb una obra en vers, la Lògica del Gatzell, que queda molt lluny de la nostra concepció de la poesia, passada pel filtre del romanticisme. Es tracta de la versificació d’un tractat de lògica del filòsof àrab Al-Ghazali, amb insercions de Pere Hispà i una part autènticament lul·liana, i l’ús del vers hi té principalment una finalitat mnemònica, sobre la qual Llull insisteix sovint [Text 1]. La majoria de les seves obres en vers tenen, de fet, la funció d’ensenyar elements de l’Art, com es pot apreciar a les Regles introductòries a la practica de l’Art demostrativa, la segona versió de l'Art o a l’Aplicació de l’Art general. El ritme i la versificació són elements fonamentals per facilitar l’aprenentatge i Llull demostra ser un bon mestre a partir de la creació d’obres que alleugereixen la feina dels seus alumnes, encara que per nosaltres aquestes obres puguin semblar estranyes i molt poc poètiques.

En el capítol 118 de la seva segona obra, l’immens Llibre de contemplació, explica com guardar-se dels joglars (així anomena els trobadors); homes que han canviat la finalitat última o primera intenció (en termes lul·lians) de l’art musical, que és lloar i beneir Déu a través de l’alegria que la música provoca, i només fan servir aquesta art per expressar coses vanes o luxurioses. En aquest capítol, Llull no fa cap distinció entre les figures dels joglars i dels trobadors i tots dos són acusats de ser vanagloriosos, de lloar allò que s’ha de blasmar i viceversa, de fingir el seu sentiment amorós i de ser cobejosos perquè volen ser pagats per la feina que fan; feina que, a més, condueix l’home al pecat:

«Nos veem que per so quels juglars fan e díen, que son contensons e guerres e baralles enfre’ls prínceps e·ls cavallers e·ls pobles. E per los juglars son dones desmaridades, e puncelles corrompudes e ensutzades: e per los juglars son homens altius e ergulloses e desconexens e desleyals.» (LC 118,7)

Molt sovint s’ha llegit aquest capítol com una condemna total de la categoria, però el que desitjava Llull era reformar-los, és a dir, fer que l’art musical tornés a la seva primera intenció:

«Volría veer, Sènyer, juglars qui anassen per les plasses e per les corts dels prínceps e dels alts barons, e que anassen dient la proprietat qui es en los dos moviments e en les dues entencions, e la proprietat e la natura qui es en los cinc senys corporals e los cinc espirituals, e que dixessen totes les proprietats qui son en les cinc potencies de l’anima.» (LC 118,19)

Naturalment, el nou material prescriptiu seria constituït principalment d’obres compostes pel mateix Llull, com indica al Llibre de contemplació, al Blaquerna i al Llibre de santa Maria [Text 2]. Al interior del Blaquerna trobem dues joies poètiques, A vós, dona verge santa Maria i Sènyer ver Déus, rey gloriós, que, lluny d’estar compostes per trobadors en la ficció de la novel·la, ho estan pel Canonge de persecució i per l’Emperador. El primer personatge és un dels canonges que l’abat Blaquerna designa amb múltiples funcions, i aquest en particular té la tasca d’aplicar la justícia. Un dia, mentre pensa com fer bé el seu ofici, entra en una taverna plena de tafurs, goliards, arlots i bevedors i comença a cantar el poema marià. Amb la bellesa del seu cant obté la conversió d’aquests pecadors. D’altra banda, l’Emperador (sense nom a la novel·la), després de diverses proves de caire cavalleresc (vegeu apartat 2.1b. Valor), tanca l’obra tot dient a un bisbe que volia portar l’Art lul·liana a la cort papal a partir de la recitació del poema Sènyer ver Déus, rey gloriós per part del Joglar de valor, una altra figura important del món literari lul·lià, que es configura com l’exemple del joglar reformat segons els ideals de Llull. Encara que la inspiració d’aquests dos poemes sigui clarament trobadoresca, el seu context de creació i la seva funció se’n distancien molt.

Aquests dos poemes, donada la quantitat de vegades que han estat reproduïts a les antologies modernes, es consideren també els més cèlebres de tota la producció lul·liana. S’ha de dir que no va ser així durant l’edat mitjana: totes dues poesies s’han transmès sempre juntament amb la novel·la i només en el que podríem definir com «cançoner lul·lià», o sigui el ms. Barcelona, Biblioteca de Catalunya 2017 de la segona meitat del segle xiv, on les trobem recollides amb la majoria de les obres en vers de Llull. Evidentment, aquesta selecció no va tenir èxit entre els lul·listes del passat perquè no conservem cap més còpia a excepció del «cançoner» conservat a Palma (Biblioteca del convent de sant Francesc 14), del segle xviii.

Per avaluar la importància que el mateix Llull atribuïa a una de les seves obres, hem de mirar si l’obra en qüestió entra dins la xarxa d’autoreferències que constel·len la seva producció, i de seguida ens adonarem que l’única peça en vers que es troba citada en altres és Cent noms de Déu, una de les seves obres rimades més insòlites. Formada per tercines anisosil·làbiques monorimes inspirades en l’estructura de l’Alcorà i els salms cristians, és una obra que intenta ensenyar teologia al poble i representa, a més, el punt de distanciament més elevat que Llull assoleix en relació amb la producció lírica contemporània.

Hem vist fins ara dues maneres en què Llull intenta superar la tradició poètica del seu temps: la primera era l’ús del vers per funcions mnemòniques, i la segona produir obres que ajudessin a la conversió dels mals cristians o a estimar Déu i la Verge Maria amb més fervor. Encara ens queda comentar una tercera manera, que està relacionada amb la seva autobiografia. El Desconhort de Ramon i el Cant de Ramon són una confessió personal en vers, on Ramon explica la seva vida i les pors i els dubtes que va tenir mentre intentava demostrar la portada del seu sistema de pensament. La sinceritat lul·liana s’oposa, doncs, a les mentides del trobadors, que fingeixen estar enamorats i tenen èxit per ser mentiders mentre l’Art lul·liana, i el mateix Ramon, són menyspreats. Abans d’aquestes dues obres, on clarament la reflexió es concentra al voltant del Ramon de carn i ossos, el personatge del Blaquerna, Ramon lo Foll, va ser un primer tempteig de crear un personatge basat en l’autobiografia lul·liana. Aquest personatge té, de fet, el rol d’un joglar, o millor dit d’un bufó de cort (vegeu, al capítol 79, la seva primera aparició a la cort acompanyat d’un gos i un esparver), però la seva funció és òbviament molt diferent de la dels joglars, ja que els seus actes i les seves paraules són una crítica contra la mala conducta dels poderosos i una manera d’aprendre els veritables valors del cristianisme.

Si bé Llull intenta allunyar-se tant com pot de la producció lírica medieval que als seus ulls s’ocupa només de la luxúria, en la seva desmesurada producció hi emergeixen també possibles connexions amb el món trobadoresc; un món al qual havia pertangut durant la seva joventut pecaminosa (quan treballava a la cort de Jaume de Mallorca), de manera que aquesta producció entra també a formar part de les fonts que Llull estudia i transforma en un producte a vegades completament distint del original. L’escena pastoral que obre el Llibre de meravelles no té cap malícia, com és típic del gènere occità, sinó que més aviat s’usa per introduir un debat sobre l’existència de Déu. En la mateixa novel·la trobem també la reutilització de la metàfora de l’arbre sobrecarregat de fruits usada per Aimeric de Peguillan [2a.2], que Llull no usa pas per mostrar com el jo líric està destruït pel sobramar, sinó més aviat per fer palesa la corruptibilitat de la conducta humana. Al Blaquerna hi trobem una tenso en prosa al capítol 64, en el qual Blaquerna té una disputa amb un cavaller sobre quina és millor dona del món. El joc s’apropa molt a aquell que predomina en el gènere occità i, de fet, al final Blaquerna amaga el nom de la seva amada amb un senyal que, tanmateix, ens aclareix també que està parlant de la Verge Maria: el cavaller s’unirà a la causa mariana i anirà a combatre els infidels.

Ramon Llull també pot ser un testimoni -poc objectiu- de la realitat cortesana: les nombroses escenes protagonitzades sobretot per joglars que descriu en les seves novel·les són un camp d’investigació molt ric per la reconstrucció de la vida en les corts, tant reials com eclesiàstiques.

En els apartats següents hi trobareu altres connexions que mantenia Llull amb el món trobadoresc. El llistat s’actualitzarà a mesura que hi hagin noves descobertes.

Simone Sari (2018)

This paper is part of a project that has received funding from the European Union’s Horizon 2020 research and innovation programme under the Marie Skłodowska-Curie grant agreement No 746221 Christianus Arabicus.

 

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més info
ACCEPTAR
eventis