Català i occità: un diasistema, dues llengües

Les grans divisions dialectals de la llengua occitana

La història de la llengua occitana es troba vinculada en molts aspectes a la del català, i l’afinitat perceptible entre aquestes dues llengües romàniques fa que sigui especialment atractiu per als catalans adquirir un cert grau de familiaritat amb l’occità. Aquesta familiaritat obre les portes d’un món que, més enllà de la seva herència literària excepcional i malgrat totes les dificultats actuals, continua mostrant una vitalitat cultural considerable. Les afinitats evolutives entre l’occità i el català en fan dues llengües molt pròximes, fins a tal punt que els primers romanistes les consideraven com una llengua única, sota el nom global inadequat de provençal. S’entén millor l’origen d’aquestes afinitats si es té en compte que el català, en els tres quarts del seu territori, és una llengua de colonització sobreposada a l’àrab i al mossàrab autòctons. Si ens limitéssim a prendre en consideració l’àrea original de formació de la llengua a partir del llatí local, l’anomenada Catalunya vella, veuríem sobre el mapa una zona d’una extensió semblant a la de cada un dels grans dialectes que formen la llengua occitana; una àrea geolingüística que entraria naturalment dins d’aquest conjunt. En la perspectiva de la caracterització lingüística i de la seva projecció històrica, podem dir que el català i els grans dialectes occitans constitueixen un dels diasistemes integrats en el conjunt de les varietats romàniques, el diasistema que Bec (1995: 6) anomena «occitanoromànic».

Si, d’una banda, existeixen testimonis medievals que identifiquen els catalanòfons amb els occitanòfons —n’hi haurà prou de recordar que Dante situa la llengua d’oc a Hispània—, de l’altra, els catalans distingeixen les dues llengües des dels primers textos, fins al punt que Ramon Llull feia fer traduccions occitanes dels seus llibres amb l’objectiu de difondre’ls nord enllà (Badia, Santanach & Soler 2009, 2016). Precisament l’ús que els catalans feien de l’occità medieval com a llengua de la poesia ens permet de constatar la distinció entre aquesta i la llengua emprada per a la redacció dels textos en prosa. Es pot parlar, doncs, de dues tradicions literàries i culturals diferenciades, que es van consolidar com a tals, això sí, en el context històric de divergències polítiques creixents. Si pensem en les llengües com a elements creadors d’espais distints de comunicació, constatarem que el català i l’occità són, des dels seus orígens, els fonaments de dos espais diferents, cosa que no ens priva de preconitzar la conveniència d’un acostament entre aquests dos espais, que s’hauria de vincular a una promoció eficaç de totes dues llengües. No és arriscat afirmar que, si l’occità fos utilitzat àmpliament com el català, els parlants de l’un i de l’altre es comunicarien espontàniament utilitzant cadascú la seva pròpia llengua; de fet, és això el que passa quan algú que parla correntment l’occità té relació amb catalanòfons.

Principals evolucions fonètiques del català i dels dialectes occitans

Aquesta taula només presenta les evolucions que podem considerar antigues i que caracteritzen els grans dialectes occitans, sense precisar la pronunciació concreta de les formes que conté i prescindint de solucions molt localitzades (vegeu Ronjat 1941, Bec 1995). Algunes lletres que s’escriuen habitualment apareixen entre parèntesis per a indicar que són mudes segons una determinada evolució dialectal: pan [ˈpaŋ] ~ pa(n) [ˈpa]. Com es pot veure, els resultats d’aquestes evolucions sovint divideixen les àrees geogràfiques dels diversos dialectes, cosa que s’indica amb barres inclinades. S’utilitzen guions per a indicar que l’evolució d’una paraula coincideix amb la de la columna anterior, sense tenir en compte la notació dels accents, adaptada a la pràctica habitual en l’ús escrit de cada dialecte.

Xavier Lamuela²