Els trobadors de Llull

Els trobadors de Ramon Llull

La mètrica

Trobem una correspondència exacta de metre i rima entre el Cant de Ramon i dos Enueigs del Monjo de Montaudon:

Llull, Cant de Ramon =  08a 08a 08a 08a 08a 08a
Monge de Montaudon, Enueig (BDT 305.8-9) = 08a 08a 08a 08a 08a 08a

També hi ha una correspondència de metre amb una sola variant de rima (v. 6) entre les primeres X parts del Concili lul·lià i un gap del Comte di Peitieu:

Llull, Concili = I-X (cent estrofes): 08a 08a 08a 08a 4b 8b 4b
XI (quinze estrofes): 08a 08a 08a 084’-uja 4’-uja 4’-uja

Guillem IX, Be voill que sapchon li pluzor (BDT 183.2) = 08a 08a 08a 08a 4b 8a 4b

Els temes

el valor

Martí de Riquer va resumir així el sentit que els trobadors donaven al terme occità pretz:

El pretz (praetium), o «precio» de una persona, tiene en nuestros poetas, que llegan a abusar de este término, con lo que se acrecienta su vaguedad, el general sentido de «mérito, valía, estima». [Los trovadores I, Barcelona 1975, p. 89]

En l’expressió literària lul·liana, en canvi, pretz correspon al terme valor, com es dedueix d’aquestes dues definicions que trobem al final de l’Art de fer e solre qüestions:

Qüestió: es demanat si valor es vertut. Valors es per ço vertut car es lo preu de les altres vertuts
Qüestió: valor que es? Valor es lo preu et la pràtica de les altres vertuts et es ço que val contra vicis.1

628. Quaestio: Utrum Valor sit virtus? Solutio: Valor est ideo virtus, quia est pretium aliarum virtutum.
629. Quaestio: Quid est Valor? Solutio: Valor est pretium & practica aliarum virtutum, & est id, quod valet contra vitia.2

Que Llull intentava substituir el sentit laic de valor, que de fet no tenia una definició unívoca, es confirma en el capítol 48 del Romanç d’Evast e Blaquerna, on el protagonista epònim, mentre intenta buscar un lloc on poder viure com a ermità, es troba en un bosc amb un joglar i un cavaller que es revelarà ésser ni més ni menys que l’emperador. Aquests personatges representen els dos sentits fonamentals del valor: el del món trobadoresc (el joglar) i el del món de la cavalleria (l’emperador). Al començament de l’episodi, el joglar es queixa de la cort d’on prové perquè no va ser remunerat per les seves composicions, en les quals explicava què és el valor. Llavors Blaquerna li diu que probablement ell no va entendre el veritable significat d’aquest terme, i l’exposa a continuació:

Blaquerna respós e dix que valor es valença de vertuts contra viçis; e valor es aquella cosa per la qual es utilitat e conservament contra engan e defalliment.
—Sots aquesta valor es veritat, llarguea, ensenyament, humilitat, mesura, leyaltat, pietat conexença e moltes d’altres virtuts qui son filles de fe, sperança, caritat, justicia, prudencia, fortitudo, temprança, qui es filla de valor.3

Perceval s'inicia en la cavalleria a partir de la topada amb uns cavallers al bosc. Font: exposició "Arthur, la légende du roi" a la BNF.

Mentre Blaquerna intenta educar el joglar arriba l’emperador, que s’havia perdut pel bosc anant a l'encalç d'un senglar. Aleshores, tots tres personatges es mouen a prop d’una fontana i Blaquerna torna a aprofitar els esdeveniments per alliçonar els qui l'escolten: convida l’emperador a beure aigua i a menjar l’herba que hi ha a prop de la fontana, i com que l’home declina la proposta, Blaquerna comparteix tres pans i demana al emperador si valia més el seu imperi o el pa que estava menjant. L’emperador cau en la trampa i afirma que el pa tenia més valor que el seu regne, cosa que permet demostrar a Blaquerna que també el valor cavalleresc pot no ser la veritable interpretació del valor, del qual ens dona finalment una nova definició:

Tota valor está en tres coses: la una es con les coses terrenals valen a sustentar lo cors, l’altra es con valen a guanyar virtuts e merit; terça es con totes coses son bones en quant Deus n’es servit, conegut e amat e vol usar de son poder en ses creatures.4

Malgrat que a través d’aquest episodi s’anul·len les diferències socials entre els tres personatges, en la resta del capítol hi haurà un capgirament total del sistema de classes. Blaquerna, el joglar i l’emperador arriben al palau de Valor (transformant així l’episodi en una història al·legòrica), però només l’ermità Blaquerna podrà entrar-hi. La «dona de Valor», que és la personificació d’aquesta qualitat, no vol discutir amb aquells que considera els seus enemics i que són també la causa que visqui allunyada de la societat; tanmateix, sí acceptarà que Blaquerna la consoli.

Al dia següent, a la sortida del palau de Valor, Blaquerna explicarà al emperador i al joglar què li ha dit la «dona de Valor», i l’emperador serà el primer a convertir-se a la nova causa, tot dient:

O foll, colpable, qui perseguexes valor e encalçes les besties salvatges en perill de mort! E ço qui es desvalor has servit tots temps de ta vida oppinant que fos valor! A falliment cové satisfació e a desodenament, ordenació. E per açó en aquest loch, en presencia de Blaquerna, fas promessió que tot mon emperi e tot mi sia d’aquí en avant en servitut de valor, per tal que·n recobre ssa possessió en mi e en los altres, la qual ha lonch temps perduda; e per açó cové que sia ordenament en mi e en mon emperi a honrar valor e que per exempli de mi a valor sia retut son honrament e retorn enfre nos sens tristicia, alegrament.

Abans d’acomiadar-se, l’emperador diu a Blaquerna que escriurà un llibre sobre el valor i contractarà aquell joglar, juntament amb altres, per a escampar pel món el veritable significat del valor. De fet, al capítol 78 tornem a trobar el joglar convertit en el «Joglar de Valor», personatge que esdevindrà fonamental pel desenvolupament de la quarta part de la novel·la (en la qual Blaquerna serà elegit papa) perquè caldrà explicar les paraules de la figura «joglaresca» del foll, encarnada pel personatge de Ramon lo Foll, una curiosa barreja del Llull històric i del foll franciscà.

El sobramar

El sobramar (substantivat en sobramor), o sigui l’amor excessiu, que contradiu els valors de la fin’amors basada en l’equilibri de les emocions de l’enamorat, és un tema emprat per molts trobadors. Entre aquells que van tenir ressó en terres catalano-aragoneses, recordem: Giraut de Bornelh (BET 242.8, 17, 29, 60, 62, 66); Aimeric de Peguillan (BDT 10.50), que també usa el terme sobramansa (BDT 10.39); Aimeric de Belenoi (BDT 9.14); Arnaut Catalan (BDT 27.4); Arnaut Daniel (BDT 29.18); Berenguer de Palol (BDT 47.7); Cerverí de Girona (BDT 434.2); Gaucelm Faidit (BDT 167.61); Guillem de Saint Leidier (BDT 234.11); Pons de Capduoill (BDT 375.18); Raimon de Miraval (BDT 406.31).

En Llull el tema apareix ja en la seva primera obra, l’immens Llibre de contemplació

[III, cap. 136,19] Grans desigs e grans enyoraments aporten hom a languiment per sobre amor e per sobre cogitar e remembrar; e on majors e pus loncs són los desigs, pus greus són los languiments.5

Però es sobretot quan descriu l’amor místic que explota el tema a la perfecció, com a l’Arbre de filosofia d’amor:

En l’amar de l’amic volgren entrar differència, concordansa, comensament, mejà e fi e egaltat ab majoritat, per so que l’amar de l’amic fos major; mas l’amic s’escusà a eles e dix que no podia major amor caber en sa amabilitat. Mas l’amor e l’amat obriren la porta e entraren les semblanses de l’amat en la amor del amic, ab majoritat, e l’amic perdé ymagenar e sentir e estec en rabeu per sobre amor e amar.6 

Quan, en la mateixa obra, escenifica la mort per amor de l’amic, el sobramar connecta amb el filtre d’amor de la novel·la cavalleresca: 

Vivia l’amic e no podia morir per neguna cosa que li feessen los donzels d’amor, e sí li donaven a menjar e a beure lo verí d’amor qui ausiu los amadors per sobr·amar.7 

Miniatura de Tristany i Isolda bevent la poció d'amor (BNF, manuscrit Fr. 112, f. 239r).

Però l’amic no aconsegueix morir fins que els donzells d’amor no el porten a Terra Santa, després de haver-li ensenyat els mals que fan els pecadors en el món. Si volem saber per què l’amic no mor per sobramar hem de cercar-ho a les Qüestions d'una altra de les obres místiques del mestre mallorquí, dedicada al papa Celestí V, les Flors d’amors i flors d’intel·ligència

44. En les mars d’amor anava periclitant l’amic per sobreamar. Demanaren-li amadors per què no peria, pus que tant amava. Solució: D G T I.8 

La solució reenvia a aquesta Flor d’amor:

44. D G T I. En egualtat d’amic e d’amat nodriren Duració e Amor, amar e durar.9 

Entenem, doncs, que rere els vols místics de Llull s'hi troba també la suposada fredor de la seva Art; de fet la lletra D correspon a la Duració, la lletra G a la Voluntat (o sigui l’Amor), i la lletra I de la figura T és la igualtat, elements que s’han d’utilitzar per resoldre la qüestió proposada.

Els perills del viatge pel mar esdevenen una metàfora de la problemàtica ètico-cortesana del sobramar ja en Giraut de Bornelh (BET 242.60, v. 35-39):

E d’altra part sui plus despers
Per sobramar
Que naus, can vai torban per mar
Destrecha d’ondas e de vens;
Tan m’abelis lo pensamens.

En Llull aquest tema apareix transfigurat en el Llibre de amic e amat:

[228] Amor es mar tribulada de ondes e de vent, qui no ha port ni ribatges.
Pereix l’amich en la mar e en son perill perexen sos turments e nexen sos compliments.10

PRESÓ D'AMOR

El tema de la presó d’amor és emprat pel trobadors per mostrar el dolor de l’amant i la seva submissió a l'estimada. El poeta es troba encarcerat pels seus sentiments i no troba, o no intenta cercar, una sortida d’aquesta situació de patiment. La dama (midons) esdevé la carcellera de l’amant, qui el té empresonat i qui li causa grans dolors, creant així una ambivalència emotiva en l'enamorat, que es troba entra la joia que li procura l’amor i el dolor que aquest amor li provoca.

Detall d'una miniatura de Bertrande i Fulk, i Bertha a la presó, a l'inici del capítol 2 del llibre de 'Philip I'

Entre els trobadors coneguts per Llull, destaquem l’ús d’aquesta metàfora per part d'Aimeric de Peguillan (BDT 10.12, 9-16):

Autra vetz fui en la preizon d’Amor
don escapei; mas aora·m repren
ab un cortes engienh tan sotilment
que·m fa plazer mo mal e ma dolor;
q’un latz me fetz metr’al colh ab que·m lia,
don per mon grat mai no·m desliara;
e nulhs autr’om que fos liatz non es
qui·l deslies, que ben no li plagues.

I Peire Vidal (364.30a, 33-36):

Mon ferm voler, donn’, ai tant en vos mes,
qe ja no n’er deloignatz ni partitz,
e car d’Amor soi pres e conqeritz,
ben dei rendre d’esta preizon merzes.

En l’obra lul·liana, la presó d’amor apareix en la producció mística, com per exemple al Llibre de amic e amat, en què trobem un concepte de presó que s’apropa al del trobar clus trobadoresc:

109. Anava l’amich per munts e per plans, e no pudia trobar portal on pugués exir del carçre d’amor, qui longament avia tengut en presó son cors e sos pensaments, e tots sos desirers e plaers. Dementre que·l amich anava enaxí treballat, atrobá .i. ermitá qui durmia pres d’una bella font. Despertá l’amich l’ermitá, dient si avia vist en sompniant son amat. Respós l’ermitá e dix que egualment eren encarçerats los pensaments en lo carçre d’amor en vetlant e en durment. Molt plach al amich con havia atrobat companyó en presó. E ploraren amdós, cor l’amat no avia molts d’aytals amadors.

292. –Amat, en lo carçre d’amor me tens enamorat ab tes amors, qui m’an enamorat de tes amors per tes amors e en tes amors. Cor als no est mas amors, en les quals me fas estar sol e ab companyia de tes amors e de tos honraments. Car tu est sol en mi sol, qui son solitari ab mos pensaments, con la solitat tua, sola en honors, m’aja sola a loar e honrar ses valors, sens temor dels desconexents qui no t’an sol en lurs amors.

En l’Arbre de filosofia d’amor, el tema es transforma en una història dels accidents d’amor. Un dia la dona d’amor entra a la cambra del seu amic i no el troba. Preocupada, la dona demana al metge d’amor si l’amic està malalt, i el metge li contesta que havia fugit amb dos principis de la figura T de l’Art lul·liana: minoritat (K) i contrarietat (D). Dos donzells d’amor, que representen els principis contraris, concordança (C) i majoritat (H), van a buscar-lo i el troben en un bosc, però no vol tornar perquè:

la dona d’amor avia mala costuma, car turmentava e auseiha sos servidors, e los seu metge era molt fals home, car él met verí d’amor en les medicines, ab les quals montiplica los mals e·ls trebayls d’amor, e per aysó no volia ésser en subjecció de tan mala dona ni de tan fals metge.11

Comença en aquell moment una disputa entre els donzells i l’amic, o sigui una “batayla” entre els principis de la figura T. Com que no hi ha cap resolució, apareixen dos àngels d’amor que porten l’amic, amb els principis de contrarietat i minoritat, a la presó:

Pres estava l’amic en lo càrcel d’amor, e moltes eren les cordes d’amor ab les quals estava ligat a son amat, per so que no fugís a son amat ni als trebayls d’amor. Servien-lo bonificar, magnificar e los altres donsels d’amor. Bonificar li donava bo menjar d’amor e magnificar li donava gran menjar d’amor, e durar e possificar li feien contínuament beure fort vi d’amor. E on mais l’amic menjava e bevia les viandes d’amor, mais crexia sa malautia e sa fa e set d’amor.12

Trobem aquí les dignitats divines (els principis de la figura A: bonesa (B), granesa (C), duració (D), poder (E)), que ajuden l’amic, però en aquesta presó l’amat sofreix (vegeu també Sobramar):

Tramés l’amic a l’amat humilitat, paciència e pietat que li aleujàs los mals d’amor e que li donàs altres servidors, car aquels que avia l’auseihen per amor; e si aysó l’amat fer no volia, que li dixés que l’auciés per amor, car mais amava murir que sostenir tan grans mals per amor.13

Finalment, trobem aquest tema en una obra rimada de Llull: els Cent noms de Déu. Aquest recull de cent poemes, cadascun dedicat a un dels noms divins, és una obra en què la devoció islàmica als bells noms d’Al·là és introduïda al cristianisme, en una versió millorada des del punta de vist teològic i on els temes cristians i, ça va sans dire, de l’Art lul·liana, formen l’esquelet estructural que permet a Llull de confegir, per cada nom, deu tercets de tema teològico-moral que apropen molt aquest poemari a la producció sapiencial lul·liana. Encara que la teologia sembli la cosa més llunyana a la poesia dels trobadors, Llull aconsegueix inserir aquí alguns d’aquests temes profans, com el que ens interessa (Cap. 64,10):

Qui per suavetat es pres,
en carsre de amor es més
qui·l consola de tota res.14

A partir del que es diu en aquesta obra podem comparar la presó d’amor amb la presó del pecat, descrita al cap. 83:

8.      Estar pres en carsre de mal e de peccat,
es presó mala e sens neguna libertat:
de aytal presó nos guart Deus per la sua pietat.

10.    Estar en carsre, en lo qual entén l’enteniment
que jamés no aurà be, ans aurà tot defalliment,
es carsre de molt gran ira e espaventament.15

Els trobadors

AIMERIC DE PEGUILLAN

1. Explicació de la diferència d’ús del versos oxítons (rima masculina) i paroxítons (rima femenina).

Caplletra del cançoner K que mostra Aimeric de Peguillan muntant a cavall (BNF, manuscrit 12473 f. 37r)

BEdT 10.34 Aimeric de Peguillan

Qu’ieu ai motz mascles auzitz
en chansonetas assatz,
e motz femenis pausatz
en verses bos e grazitz (v. 9-12)

Llull, Aplicació de l’Art general

e·l vocable masculí
estia breu en la fi,
e·l femení alongat
car pus bel n’es lo dictat. (Llull 1938, 240)

2. Represa de la imatge de l’arbre sobrecarregat de fruits.

BEdT 10.50 Aimeric de Peguillan

Si cum l’arbres que, per sobrecargar,
frang se meteys e pert son frug e se,
ai perduda ma belha dona e me
e mon entier sen frag, per sobramar. (v. 1-4)

Llull, Llibre de meravelles

En aquella ribera on lo home tallava l’arbre qui fullava e floria mas no granava, havia .i. pomer qui era tant fortment carregat de pomes que moltes branques havia trencades en aquell pomer per la gran multitud d’aquelles pomes. (Llull 2011, 198)

3. Mordedors com a metàfora dels poetes satírics.

BEdT 10.32 Aimeric de Peguillan

Li fol e·il put e·il filol
creison trop e no m’es bel;
e·il croi joglaret novel,
enojos e mal parlan,
corron un pauc trop enan;
e son ja li mordedor,
per un de nos dui de lor,
e non es qui los n’esqerna. (v. 1-8)

Llull, Llibre de contemplació, cap. 366, 28

Guarden-s’i los mordedors e los representadors de falsíes e reprenedors de veritat loadors de falsetat, que no venguen mordre e rependre esta OBRA DE CONTEMPLACIÓ, car si ho fan seràn contra nostra volentat e contra vostra ordonació, per la qual contrarietat pervé hom a foc e a turments perdurables. (ORL VIII, 642)

PEIRE VIDAL

Peire Vidal al cançoner K (BNF, manuscrit 12473 f. 27r)

BET 364.18 Peire Vidal (ed. Riquer, Los trobadores, II, p. 875)

Dragoman senher, s’ieu agues bon destrier,
en fol plag foran intrat tuich mei guerrier:
qu’aqui mezeis quant hom lor mi mentau
mi temon plus que cailla esparver,
e no prezon lor vida un denier,
tan mi sabon fer e selvatg’e brau.

Llull, Retòrica nova (II,3, Llull, Ramon, Retòrica nova, ed. J. Batalla, Ll. Cabré i M. Ortín; pres. A. Bonner; pr. R. D.F. Pring-Mill, "Traducció de l'obra llatina de Ramon Llull" 1 (Turnhout: Brepols - Santa Coloma de Queralt: Edèndum, 2006), p. 196-7 i n. 126)

Finis autem uerbi est ille per quem uerba dicuntur, sicut cum miles, qui desiderat habere equum regis, ipsi regi taliter persuadet: "Domine rex, qui estis bonus et liberalis, propter uestram bonitatem et liberalitatem uos requiro, ut detis mihi equum uestrum, quatenus cum eo possim uobis seruire in proelio". Finis uerborum est militis desiderium de habendo equum, quia tale desiderium ipsum mouet ad regis dextrarium postulandum.

[El fi de la paraula és allò per què diem les paraules, com ho mostra el cas d’aquell cavaller que, volent obtenir del rei un cavall, el persuadí d’aquesta manera: «Senyor rei que sou bo i liberal, per la vostra bonesa i liberalitat us requereixo que em doneu un cavall vostre per tal de poder servir-vos en la guerra.» El fi de les paraules és el desig del cavaller de tenir un cavall, ja que és aquest desig el que el mou a demanar un destrer al rei.]

Textos

Funció de l’ús dels versos: facilitar l’aprenentatge i la memorització dels continguts

Lògica del Gatzell

Deus, per far a vos honrament
de logica tractam breument,
lo qual es compendi novell,
en mon enteniment appell
que translat de lati en romanç
en rimes en mots qui son plans,
per tal que hom puscha mostrar
logica e philosoffar
a cels qui no saben lati
ni arabich: per que vos mi
endreçats, Senyer, en saber
en bona entencio haver. (v. 1-12)

Cent noms de Déu (pròleg)

10. Aquests verses rimam en vulgar per so que mils hom los pusca saber de cor; e no fem forsa si en alcuns verses ha mais sillabes que en altres; car assò sostenim per so que meylor matèria puscam posar en est libre. E ha major difficultat en posar tam subtil matèria, com ha en est libre, en rimes, que no es l’Alcorà posar en lo dictat en que es posat.

Desconhort de Ramon

Fenit es lo Desconort que Ramon ha escrit;
e en lo qual l’ordenament del mon ha dit
e en rimes posat, per so que no s’oblit;
car poria esser que molt home ardit
se meta en lo fayt, tro que sia complit
so que ha Ramon al papa requerit.
Car, si per lo papa lo fayt es stabilit
e que cascu de sos frayres hi ajan consentit,
poran esser del mon tot li mal departit,
e tot lo mon sera a Deu tant abellit,
que a la fe romana no sera contradit.
Aquest Desconort coman al Sant Spirit. (v. 817-828)

L’obra lul·liana com A material pels joglars

Llibre de contemplació

Aquells qui volen esser juglars vertaders, en vos a loar e a honrar e a amar e a servir, venguen, Sènyer, e vajen per aquesta Art de Contemplació: car en ella atrobarán moltes de novelles raons e moltes de belles paraules per les quals vos porán loar e amar e servir: car tota aquesta obra, Sènyer, es comensada e feta per donar laor de vos, e per enamorar en vos e per honrar vos. (LC 118,21)

Blaquerna

L’ufiçi de juglaria fo atrobat per bona entenció, ço es a saber, per loar Deu e per donar solaç e consolació a aquells qui son treballats e turmentats en servir Deu. Mas en temps som venguts que quaix home no husa de la final entenció per que los uficis foren començats al començament; cor lo començament de clergues fo fundat sobre bona entenció en primer, e açó mateix se segueix dels cavallers, juristes, artistes, metges, merchaders, religioses, ermitans e tots los altres uficis. Mas ara som en temps sdevenguts que, cor hom no·n husa tan fort con deuria, de la entenció per que los uficis e les sciencies son, per açó es lo mon en error e en treball, e Deus es innorat, desamat, desobeit per aquells qui son ubligats a amar e conexer e obeir e servir Deu. On, per açó jo, bells amichs, vos do penitencia que vos anets per lo mon cridant e cantant per uns huficis e per altres, dient la entenció per que fo juglaria e·ls altres uficis en lo començament. E portats aquest Romanç de Evast e Blaquerna, en lo qual son significades les rahons per les quals foren atrobats los començaments damunt dits; e reptats e sobreprenets tots aquells qui husen mal de lurs uficis, segons vostre poder en temps e loch e oportunitat, e no us temats blasme, treball, mort per ço que a Deu siats agradable.

Lo juglar pres penitencia de Blaquerna e reebia l’ufici que li hac donat, e anava per lo mon recomtant per que era teologia, clerecia, religió, cavalleria, preladia, senyoria, merchaderia, metgia, dret, philosophia e les altres coses semblants a aquestes; e reprenia aquells qui no conservaven la final entenció per la qual eren atrobades les coses damunt dites. E ligia en les plaçes e en les corts e en los monestirs lo Romanç de Evast e Blaquerna per ço que·n muntiplicás devoció e que ell n’agués major animositat, fortitudo a complir sa penitencia que Blaquerna li havia donada. (cap. 115,1)

Llibre de Santa Maria

Un jorn s’esdevenc que un juglar venc davant la reyna, e dix una cançó a lausor de nostra Dona. Molt plac a la reyna la cançó, e en la fama e en los gests del juglar la reyna conec que·l juglar era home savi e de bona vida, e dix al juglar aquestes paraules: La valor de nostra Dona és molt gran, e segons que és gran faria a honrar e amar en lo món; per què si jo podia trobar negun juglar qui volgués ésser juglar de nostra Dona, tan solament e hagués nom Juglar de Sancta Maria, jo li daria aquest libre e daria-li messió e que anàs per lo món loar nostra Dona; mas covendría que·l juglar no prengués de negun home neguna re e que fos home just, cast e de bona vida. Quant la reyna hac dites aquestes paraules, lo juglar se agenollà davant la reyna e clamà-li mercè que ella li donàs aquell offici e que ell iria per princeps, prelats, cavallers e burgeses e mercaders e per uns e per altres loar nostra Dona per entenció que la valor de nostra Dona fos honrada en lo mon. Molt plac a la reyna ço de que lo juglar la pregava e doná-li messió e aquell libre, e lo juglar anà per lo món loant la valor de nostra Dona, e ço que és en est LIBRE recontava, e les qüestions que hic són faÿa per entenció que pogués loar e fer loar la valor de nostra Dona. E gran era lo fruyt que·l juglar faÿa d’aquest LIBRE, car per les lausors donava doctrina de loar nostra Dona, per les oracions donava manera de pregar nostra Dona, e per les qüestions donava sciència, e per les entencions donava manera de haver bones custumes. (cap. 16,6)

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més info
ACCEPTAR
eventis