La poesia del segle XIV

 

La poesia del segle xiv no s’acostuma a anomenar trobadoresca per diversos motius: principalment, perquè normalment no es copiava als cançoners trobadorescos i perquè a Itàlia, la zona on es van compilar la majoria de cançoners, s’havia iniciat una tradició poètica d'arrel trobadoresca però ja ben diferenciada, coneguda amb el nom de Dolce stil nuovo, extret de la Commedia de Dante. A Occitània i sobretot a la Corona d'Aragó, en canvi, la lírica que es cultiva es pot qualificar sense por de trobadoresca.

La lírica dels trobadors, certament, va evolucionar des dels orígens i la poesia de la primera meitat del segle xiv és hereva directa de l'evolució de la segona meitat del xiii, que podem anomenar tardotrobadoresca. En què consisteix aquesta evolució? Principalment reflecteix els canvis de la societat i els interessos dels nous lectors. Les corts nobles, com la cort reial a la Corona d'Aragó, continuen sent el principal focus de producció i difusió de la lírica, però ara tenim testimonis de la presència d’aquesta poesia en nous espais: les abadies, els gremis a França o el Consistori al Llenguadoc i a Barcelona. El llenguatge de l'amor cortès es manté, i encara és un tema central, com també ho és la política, que s'adequa a la realitat del moment, però altres interessos entren en joc.

La Canso retrogradada de Joan de Castellnou al cançoner Sg (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 146, f. 100v)

Per exemple, hi trobem ecos d’una nova espiritualitat, sobretot mariana, que recorre tot l’Occident sota la influència de sant Bernat i dels ordes mendicants. La Verge anirà prenent cada vegada més protagonisme en les cançons, al costat de la lloança a les dames nobles. Una de les característiques de la poètica del xiv és precisament l'ambigüitat: la Verge és descrita amb els mateixos termes i metàfores eròtiques de la fin'amors, i la dama és caracteritzada amb els mateixos atributs divins de la Mare de Déu, de tal manera que es confonen l'una amb l'altra. És una ambigüitat buscada, que es relaciona amb el gust per la doble lectura. Una mateixa peça es pot interpretar de maneres diferents, enriquint-ne la lectura. Així, per exemple, una cançó de Ramon de Cornet que sembla una lloança tradicional a la Verge, és al mateix temps un calendari lunar. El cas més paradigmàtic és potser la cançó retrogradada de Joan de Castellnou composta de tal manera que si es llegeix del dret és una lloança a la dama, i si es llegeix de dreta a esquerra, el sentit és antitètic: un vituperi a la dama.

Aquesta doble lectura dona peu a un gènere del tot nou en la lírica trobadoresca del pas del segle xiii al xiv: la glossa. En conservem pocs exemples, però són molt interessants: es tracta d’una espècie de comentari de text que revela una lectura amagada, sovint en clau al·legòrica, o que ofereix una anàlisi crítica. Aquesta pràctica entronca directament amb un altre element també important que es van fent present per tot Occident durant el segle xiii: les universitats. Una de les disciplines de la pràctica universitària, la dialèctica, es deixa veure sobre alguns debats poètics. Les tençons i els partiments ja existien, però tindran cada vegada més èxit, i a poc a poc van introduint un lèxic tècnic i una manera de fer semblant a les disputationes escolàstiques, com el terme quaestio. Els debats plantegen dilemes sobre temes candents del moment: a tall d'exemple, els que tenien lloc a finals del xiii a l'entorn del comte Enric II de Rodés giraven entorn de la largueza i el pretz; en canvi els temes de debat a principi de segle xiv són uns altres, com ara la pobresa o el principi de la Guerra dels Cent Anys, que eren afers de rabiosa actualitat. Els poetes competien per exhibir la seva capacitat dialèctica i per saber qui era més convincent, però també en era important l’habilitat retòrica, perquè havien de ser capaços d'argumentar la seva posició amb el condicionant d'un model melòdic, mètric i rítmic imposat pel seu rival. Al final un judici emès per una tercera persona dictaminava el vencedor.

 

Les universitat afecten també la concepció de la poesia, que s'entén cada vegada més com un saber, com una ciència. L'exercici del trobar, la composició de versos, es percep com una activitat molt útil per a aguditzar l'enginy i mantenir la ment desperta contra l'ociositat. Per això una altra de les novetats del segle xiii, que prolifera al segle xiv, és la producció de preceptives poètiques. La primera gramàtica en llengua vulgar és les Razos de trobar de Ramon Vidal de Besalú, i en segueixen unes quantes més, fins arribar al gran compendi de les Leys d'Amors, de mitjan segle xiv en el si del Consistori de Tolosa: un tractat gramatical i de poètica de vastes dimensions, que emula les summæ universitàries. L'organització interna i els protocols del Consistori imiten els de la universitat de Tolosa i el rol d'aquesta institució és similar al d'una acadèmia de la llengua: s’hi comenten les gramàtiques, s’hi debaten les noves normes gramaticals i de poètica, s’hi corregeixen els textos poètics que els arriben i s’hi promou el cultiu de la lírica, sobretot amb el certamen poètic que se celebra una vegada a l'any. Més endavant s'anomenarà Jocs Florals.

A més de fixar la llengua de la poesia, es consolida un corpus d'autors i obres, que esdevenen els clàssics de la lírica en vulgar. La compilació dels cançoners, doncs, també té lloc als segles xiii i xiv, sovint amb una factura luxosa que indica el prestigi que havia adquirit la poesia trobadoresca. Alguns d'aquests cançoners s'acompanyen de vidas i de razos i així neixen uns nous gèneres, en prosa, que serveixen per introduir els autors i ajuden interpretar-ne les peces.

Aquesta concepció de la poesia com un saber que es pot aprendre i ensenyar va lligat amb la nova manera de concebre la figura del trobador, que adopta el rol de mestre. En tant que savi de la paraula, esdevé un bon conseller sobre les pautes de conducta social i un instructor moral, de manera que la poesia didàctica i sapiencial va progressivament guanyant terreny, tant els versos morals i els sirventesos de consell (a vegades propera al regiment de prínceps), com els versos proverbials. Tots aquests gèneres i altres de nous, com  l'epístola o l'ensenhamen, tenen molt d’èxit des del període tardotrobadoresc.

Un gènere nascut al segle xiii i que va guanyant pes al llarg del segle xiv i més endavant és la narrativa en vers. Des de Ramon Vidal, passant per Cerverí de Girona, continuarà ben present a la Corona d'Aragó fins al segle xv. Sovint aquestes novel·letes en vers són al·legòriques, com el Llibre de Fortuna i Prudència de Bernat Metge o l'Arnés del cavaller de Pere March, i amb freqüència amaguen un missatge polític, com la Vesió de Bernat de So, les Coblas per al regne de Mallorca d'Anselm Turmeda o la Faula de Guillem de Torroella.

Arnaut Daniel, miniatura del cançoner K (s. XIII, París, Bibliothèque national de France, fr. 12473, f. 50r).

Potser la característica més important de la lírica de finals del xiii, i que excel·leix durant la primera meitat del segle xiv, és l'experimentació, la complexitat formal i el virtuosisme pel que fa sobretot al joc de rimes. En aquest sentit, el model és sobretot Arnaut Daniel, que tindrà una gran influència en la poesia del xiv i la catalana del xv, com ara la d’Andreu Febrer. La filigrana formal la trobem sobretot en gèneres que tracten l'amor, com la cançó, i en un gènere que serà molt preuat en aquest període tardà: la dansa. En aquest cas, el contingut perd un cert pes a favor de la forma i de la música de ball.

A la segona meitat del segle xiv, la lírica experimenta un canvi més substancial, directament relacionat amb els nous corrents musicals polifònics de l'Ars Nova i l'Ars suptilior vinguts de França. Sobretot des del regnat de Joan I i Violant de Bar, els poetes francesos de moda, com Guillaume de Machaut o Oton de Grandson, penetren ràpidament a la cort catalana, així com els millors músics, i la seva influència sobre la lírica de la segona meitat del xiv es fa ben patent. En canvi, la influència de Dante i Petrarca, que comença a arribar a casa nostra al mateix moment, es notarà més sobre la prosa que sobre la lírica.

Marina Navàs (2019)

 

 


 
Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més info
ACCEPTAR
eventis