La terra dels trobadors

A diferència d’altres moviments culturals associats a un estat polític actual (com ara els trouvères a França o els Minnesänger a Alemanya), quan s’intenta localitzar  geogràficament l’àmbit trobadoresc, ens trobem amb una descripció poc precisa com «el Sud de França» o «el Migdia francès». Com que aquestes descripcions defineixen poc la realitat geogràfica, històrica i política de les dimensions del moviment trobadoresc, alhora que conviden a pensar en coordenades actuals, a inicis del segle XIX, s’ha revitalitzat el terme Occitània que, tot i no estar exempt de dificultats, permet perfilar-ne millor els aspectes històrics i territorials.

Per què «Occitània»?

Etimològicament, tant «Occitània» com «occità» sorgeixen del terme llengua d’oc, emprat per Dante Alighieri per identificar la llengua dels trobadors, en oposició a la llengua del nord de França, anomenada llengua d’oïl. Els termes fan referència a l’adverbi d’afirmació «sí» en les dues llengües. En concret, el terme «Occitània» apareix ja documentat a finals del segle XIII i durant el XIV el va assumir la cancelleria dels reis de França.

Segons comenta Robert Lafont  «Lo nom d’Occitània es estat inventat per la cancelariá capetiana de la fi  del sègle XIIIen per designar los païses recentament annexats e l’Aquitània revendicada, que parlavan totes una lenga diferenta de la del rei, plan definida per son usatge administratiu e literari. Son emplec, persistent fins a la Revolucion francesa, foguèt restaurat pels felibres del sègle XIXen e es ara llargament difondut, socializat e oficializat» (Lafont 2003: 17).

Així doncs, en bona part la denominació és fruit de la visió dels habitants dels territoris meridionals des de fora, en especial des del nord. Actualment s’empra, en essència, per identificar les terres on va néixer i es va desenvolupar la llengua i la cultura occitanes. Així, s’evita la confusió que genera el terme «provençal», que antigament s’utilitzava per denominar la cultura i la llengua dels trobadors, però que no permet diferenciar entre el conjunt de la llengua i cultura trobadoresca i les referències a la Provença, és a dir, una zona amb entitat pròpia dins del territori occità.

L’Occitània dels trobadors

L’Occitània històrica representa un territori més ampli que la regió administrativa actual.1 De fet, enfonsa les arrels en el mateix moment de formació del moviment trobadoresc a finals del segle XII, i va articular bona part de la seva identitat al voltant d’aquest moviment. Tot i que està formada pels territoris d’origen i desenvolupament primerenc d’aquesta tradició cultural, l’Occitània dels trobadors es va estendre molt més enllà d’aquestes terres. Identificar els territoris relacionats amb els trobadors és una tasca complexa pel caràcter multisecular, sumat a la difícil delimitació geogràfica i temporal.

Territoris trobadorescos c. 1200

D’aquí que els criteris per identificar aquest territori han estat heterogenis i això ha produït resultats  molt diversos. Per exemple, si tenim en compte els territoris d’origen dels primers trobadors, és a dir, les àrees d’origen i desenvolupament de l’occità, estaríem parlant només d’Occitània (la regió històrica). Altres cops es fa servir la frontera lingüística per limitar la zona trobadoresca, tot i que així els primers trobadors quedarien fora, com mostren molts mapes del món trobadoresc (vegeu l'àmbit 1 de l'exposició El noble esforç). Si incloem també aquells territoris que van adoptar l’occità com a llengua poètica, i que, efectivament, es van integrar al món trobadoresc hem d’ampliar les fronteres per incloure el nord d’Itàlia i la corona catalanoaragonesa. De fet, podríem arribar a abraçar bona part d’Europa si considerem els territoris que van compartir el moviment cultural trobadoresc en un sentit més ampli, adaptant-lo a la llengua i cultura local.

En absència d’un territori sota l’ègida d’un poder polític dominant, la delimitació de l’Occitània històrica depèn en bona mesura d’elements lingüístics i culturals. En aquest sentit, abraçaria els territoris situats entre el golf de Biscaia i els Alps occidentals, i entre el Massís Central francès, el mar Mediterrani i els Pirineus centrals. Tot plegat coincidiria a grans trets amb el que contemporàniament s’identifica amb el Migdia francès. En el moment de difusió del moviment trobadoresc (en línies generals, entre els segles XI i XIII), aquest ampli territori incloïa entitats més o menys  definides des del punt de vista geogràfic com Aquitània, Gascunya, el Tolosà, el Llemosí, l’Alvèrnia, el Delfinat, i la Provença (Riquer 1975: 10). A més, la llengua occitana s’ha conservat fora dels límits de l’Estat francès actual, en territoris com la Vall d’Aran a Catalunya i en valls alpines de la regió italiana del Piemont, i el principat de Mònaco.

Més enllà d’Occitània

A més de l’Occitània històrica, altres territoris fronterers van assumir la llengua i la cultura trobadoresques com a pròpies i, per tant, també es poden considerar terres de trobadors: el nord d’Itàlia i la Corona d’Aragó. Hi ha també altres territoris on els trobadors van viatjar, van fer-hi estades i hi van intercanviar influències, però on l’aristocràcia i els homes de lletres autòctons no van adoptar aquesta llengua, i que, per tant, no les considerarem en parlar dels territoris on la petja dels trobadors va ésser adoptada completament.

A Itàlia, la lírica dels trobadors va arribar a Bolonya, centre universitari que comptava amb estudiants procedents d’Occitània, i va florir sota la protecció d’algunes corts principalment nord-italianes, com ara la dels Malaspina, la dels marquesos de Monferrat, la de la família Arduinici, la d’Este i la dels germans Da Romano. Trobadors occitans com Raimbaut de Vaqueiras o Uc de Saint Circ van ser acollits per aquestes famílies, i més de vint trobadors d’origen italià van desenvolupar la seva activitat poètica principalment entre Itàlia i Occitània: entre els més coneguts podem anomenar Sordello, Lanfranc Cigala i Bonifaci Calvo. A més d’aquestes estretes relacions, Itàlia va ser el centre productor de cançoners per excel·lència, i per tant, va ser un lloc clau per la conservació i la consolidació dels trobadors.

Els dominis dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona també s’havien convertit en terres de trobadors, que havien adoptat la llengua i la poètica trobadoresca com a pròpies. Destaquem que es tractava dels únics monarques de l’àrea trobadoresca i que el casal de Barcelona va protegir la cultura trobadoresca, la va adoptar com a emblema i fins i tot en diversos casos en conservem obra poètica. El camí iniciat per Alfons el Cast, el primer rei trobador, va ser continuat pels seus successors, especialment per Pere el Gran. Mitjançant la lírica que promovien, els monarques aconseguien projectar una imatge personal com a príncep ideal, o fins i tot justificar decisions polítiques controvertides, o atacar els seus enemics. Les corts catalanes van acollir trobadors de gran prestigi com ara Giraut de Bornelh o Peire Vidal, però també van sorgir-ne entre els vassalls dels reis d’Aragó, com Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany o el prolífic Cerverí de Girona.

M. Victoria Rodríguez Winiarski (2018) 

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més info
ACCEPTAR
eventis