Els manuscrits medievals

Abans de la invenció de la impremta, a la segona meitat del segle XV, les còpies a mà d’escrits i llibres (els manuscrits) eren l’únic sistema per conservar i transmetre el coneixement  i funcionaven com a complement de la memorització, que tenia un paper molt més destacat que en l’actualitat. Els manuscrits s’elaboraven amb tècniques artesanals que van anar evolucionant. Els manuscrits antics i medievals són, per una banda, valuosos com a testimonis dels textos que recullen –que en ocasions ens arriben mitjançant una única font manuscrita-  i, per l’altra, objectes arqueològics i artístics únics, per la seva confecció material i per tota la història que amaguen darrere la seva elaboració i circulació.

Imatges de copistes treballant
Imatges de copistes treballant
Imatges de copistes treballant: el primer copia en format còdex i el segon sembla treballar amb un  pergamí de grans dimensions plegat.

El còdex

El còdex, l’antecedent del nostre llibre,  és una tipologia de manuscrit elaborat a partir de la unió de diversos fulls plegats (plecs). A l’alta Edat Mitjana s’elaboraven en pergamí (pell animal); a partir del segle XIII el pergamí va començar a alternar-se amb el paper i a finals de l’Edat mitjana ja és més habitual tenir còdexs fabricats només en paper. El fomat  de còdex era molt més còmode i pràctic que el rotlle de papir (rotulus) emprat a l’Antiguitat:  estalviava la necessitat d’enrotllar i desenrotllar tant per llegir com per localitzar un passatge concret i era  més resistent, amb més capacitat d’escriptura i més fàcil de transportar1

Plegat dels folis per l'elaboració del còdex
Plegat dels folis per l'elaboració del còdex.

Al segle III, de la mà del cristianisme que en feia un ús preferent, aquest format es va estendre a tot Occident, rebent la denominació llatina de codex. Des de llavors aquest terme serà el més habitual per al llibre amb aquesta tipologia i en l’actualitat és com habitualment s’anomenen els manuscrits de l’edat mitjana (pensem que era l’època de producció de còdexs per excel·lència), i d’on prové el terme codicologia, la ciència que estudia els aspectes més arqueològics dels còdexs.

Més sobre els còdexs: producció i conservació

 

De la producció dels còdexs se n’encarregaven a l’alta edat mitjana, en primer lloc, els monestirs; les escoles catedralícies es feien càrrec de la formació intel·lectual –tasca de les escoles de retòrica durant l’Imperi Romà- feina que assumiran posteriorment també els monestirs i convents [Sánchez Mariana: 12-13]. Els monjos benedictins van incorporar la còpia de còdexs entre les seves tasques més habituals, motivats en part per la necessitat de procurar-se els textos bàsics per al desenvolupament de la seva vida espiritual. Copiaven textos bíblics i litúrgics, així com els dels Pares de l’Església, escrits canònics i alguns textos profans, entre els quals figuraven els relacionats amb el dret per les relacions civils, les  gramàtiques, els glossaris i els textos d’autors clàssics llatins (com Terenci, Virgili, Ovidi, etc.), aquests últims destinats al perfeccionament de la llengua llatina . 

Per efectuar aquestes còpies manuscrites, els monestirs disposaven d’una sala anomenada scriptorium, on els copistes (també anomenats escribes o amanuenses) copiaven un escrit anterior o bé seguien el dictat d’un lector (en aquest últim cas es podien fer tantes còpies d’un text com copistes hi hagués al scriptorium) [Martínez de Sousa: 42]. Durant l’alta Edat Mitjana, alguns copistes eren veritables artistes que s’encarregaven, a més de copiar el text, de fer les diverses ornamentacions, és a dir la il·luminació (aplicació del color i ornamentació) i les miniatures (les figures i il·lustracions) que a vegades acompanyaven  les titulacions, a més de les rúbriques, caplletres, orles, vinyetes, frisos, etc2. Més endavant sovint eren persones diverses les encarregades de cada tasca: el copista (veritable cal·lígraf) deixava els espais en blanc pel miniaturista, l’il·luminador i el crisògraf (encarregat d’escriure les lletres d’or), d’acord amb el nivell d’ornamentació que s’hagués planificat per al manuscrit. El procés d’elaboració del còdex acabava amb l’enquadernació, que es feia amb diversos materials, normalment cuir i fusta.

Exemples de plomes d'escriptura.

I després dels monestirs?

A partir del segle XII,  els canvis econòmics i socials causats per l’evolució del comerç afavoriran el creixement dels centres urbans i la mobilitat dels laics. Les noves activitats van ajudar a qüestionar el monopoli de la formació cultural per part de l’Església; simultàniament, el desenvolupament de la burocràcia -tant eclesiàstica com estatal- va requerir professionals especialitzats, sobretot en l’àmbit del dret [HLC Sadurní: 13-19]. Per donar resposta a aquestes noves demandes, les ciutats van propiciar la creació de les universitats, centres d’ensenyament nascuts sota la protecció papal, episcopal o reial, com a agrupacions d’escoles preexistents de mestres, generalment laics, o fins i tot per associació d’alumnes que contractaven professors [Sadurní: 14-16]. També dins de l'àmbit eclesiàstic es produiran canvis en la manera d’entendre l’espiritualitat que afectaran a la formació i a la transmissió de la cultura, que ja no es produirà exclusivament dins dels monestirs. Els ordes mendicants que aparegueren en aquesta època, com els franciscans o dominicans, van donar molta importància a les qüestions relatives a l’organització de l’ensenyament i a la formació dels seus frares. Aquesta formació que s’iniciava als convents, es completava – si el frare demostrava mèrits suficients- als Studia, centres escolars de l'orde, o als Studia generalia, situats a les grans ciutats i de nivell equiparable al de les universitats.

Tot això va fer créixer la demanda de textos per a l’estudi i la necessitat d’agilitzar les tècniques d’escriptura. Es van crear nous sistemes de còpia més ràpida amb una intenció de divulgació més que de conservació. Així apareix la figura de l’estacionari, que conservava els exemplars aprovats per la universitat i s’assegurava que la difusió d’aquests textos fos el més fidel possible. Les còpies les feien a vegades els estudiants, a vegades eren encarregades a tallers de llibrers adscrits a la universitat, i se solien fer seguint les peciae o quaderns en què es dividia l’exemplar. La necessitat de realitzar còpies ràpides –i més econòmiques-  també va implicar la necessitat de simplificar el tipus de lletra i la decoració, que en alguns casos arriba a desaparèixer- , a més d’una reducció de les dimensions dels còdexs.

Aquesta secularització de l’activitat intel·lectual permet que el llibre deixi de ser exclusivament emprat per la formació espiritual, i l’interès per la cultura escrita apareix progressivament entre els particulars, no sempre amb finalitats intel·lectuals: “los reyes ven frecuentemente en la cultura escrita, en un momento en que se están formando en Europa las nuevas nacionalidades y se van imponiendo las lenguas vernáculas, un instrumento de unificación y consolidación de sus reinos” [Sánchez Mariana: 19]. El llibre manuscrit adquireix progressivament noves significacions i utilitats, reflectides en les noves formes de  producció: deixa de ser exclusivament un instrument per la conservació del saber espiritual per una elit molt concreta, i és alhora una eina de difusió del saber entre els acadèmics, un objecte comercial i un objecte de prestigi pel seu possessor, arribant  fins i tot a ser un instrument polític. La conservació dels manuscrits també segueix aquests canvis, i les biblioteques deixen de ser predominantment monàstiques3: es multipliquen les biblioteques particulars dels eclesiàstics, i guanyen pes les biblioteques de reis i nobles. Més endavant, apareixen les biblioteques privades laiques de professionals de l’escriptura – juristes, notaris, etc.-, de funcionaris reials i altres intel·lectuals de la burgesia. L’existència d’aquestes biblioteques denota un comerç i circulació del llibre fora dels monestirs, tot i que tenint en compte els seus altíssims preus i el nivell d’analfabetisme, encara tindrà un mercat molt restringit.

Catedral de Vic, on va existir un dels Scriptoria més importants de la Catalunya medieval. Imatge obtinguda de De Enfo - Trabajo propio, CC BY-SA 3.0

Catedral de Vic, on va existir un dels scriptoria més importants de la Catalunya medieval. Imatge obtinguda de De Enfo - Trabajo propio, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=21496773

M. V. R. W.

 

Bibliografia

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més info
ACCEPTAR
eventis