Català i occità: un diasistema, dues llengües

Català i occità: un diasistema, dues llengües

L’occità és una de les llengües europees que han conegut una història més adversa: havent estat el vehicle de l’esplendorosa lírica trobadoresca a l’Edat Mitjana, ara és una llengua parlada amb fluïdesa per menys d’un 4% de la població del seu domini lingüístic. És la llengua històrica d’un territori que té una extensió aproximada de 200.000 km² i comprèn, a grans trets, el terç meridional de l’Estat francès, entre l’Atlàntic, els Pirineus, la Mediterrània i el nord del massís muntanyós de l’Alvèrnia, excloent-ne les zones de llengua basca i catalana i comptant-hi, fora de França, la Vall d’Aran i la part alta de les valls alpines del cantó italià, a les províncies de Coni (Cuneo) i Torí. Entre els diversos llocs on s’ha estès històricament l’occità fora d’aquesta àrea geogràfica, s’ha de mencionar el poble de La Gàrdia, de 1.556 habitants (2010, Istat), a la província italiana de Cosenza, a la regió de la Calàbria. Dins del conjunt dels grans dialectes occitans, destaca per la seva singularitat el gascó (amb la varietat aranesa), que és parlat dins del triangle format per l’Atlàntic, els Pirineus i la Garona, i també una mica més a l’est, al costat nord dels Pirineus. La resta del domini occità es divideix entre les varietats septentrionals (llemosí, alvernès i vivaroalpí) i les meridionals (llenguadocià i provençal).

A fi de precisar la disposició dels dialectes occitans, utilitzem el mapa «les grans divisions dialectals de la llengua occitana», elaborat a partir dels que dona Teulat (1985: 143–147) utilitzant dades de Martèl (1983), Martin & Moulin (1998) i Rohlfs (1977). En aquest mapa figuren els departaments francesos identificats pels números corresponents i la referència a la província catalana de Lleida (L), on s’enquadra administrativament la Vall d’Aran, i a les piemonteses de Coni (CN) i Torí (TO), on es troben les valls occitanòfones de la banda italiana. Les línies de creuetes corresponen a les fronteres d’estat i les línies contínues als límits de l’occità i de determinats trets lingüístics interns (vegeu-ne els detalls a Lamuela 2012: 35).

Les grans divisions dialectals de la llengua occitana
Les grans divisions dialectals de la llengua occitana

La història de la llengua occitana, vinculada en molts aspectes a la del català, i l’afinitat perceptible entre aquestes dues llengües romàniques fan que sigui especialment atractiu per als catalans adquirir un cert grau de familiaritat amb l’occità. Aquesta familiaritat obre les portes d’un món que, més enllà de la seva herència literària excepcional i malgrat totes les dificultats actuals, continua mostrant una vitalitat cultural considerable. Les afinitats evolutives entre l’occità i el català en fan dues llengües molt pròximes, fins a tal punt que els primers romanistes les consideraven com una llengua única, sota el nom global inadequat de provençal. S’entén millor l’origen d’aquestes afinitats si es té en compte que el català, en els tres quarts del seu territori, és una llengua de colonització sobreposada a l’àrab i al mossàrab autòctons. Si ens limitéssim a prendre en consideració l’àrea original de formació de la llengua a partir del llatí local, l’anomenada Catalunya vella, veuríem sobre el mapa una zona d’una extensió semblant a la de cada un dels grans dialectes que formen la llengua occitana; una àrea geolingüística que entraria naturalment dins d’aquest conjunt. En la perspectiva de la caracterització lingüística i de la seva projecció històrica, podem dir que el català i els grans dialectes occitans constitueixen un dels diasistemes integrats en el conjunt de les varietats romàniques, el diasistema que Bec (1995: 6) anomena «occitanoromànic».

Si, d’una banda, existeixen testimonis medievals que identifiquen els catalanòfons amb els occitanòfons —n’hi haurà prou de recordar que Dante situa la llengua d’oc a Hispània—, de l’altra, els catalans distingeixen les dues llengües des dels primers textos, fins al punt que Ramon Llull feia fer traduccions occitanes dels seus llibres amb l’objectiu de difondre’ls nord enllà (Badia, Santanach & Soler 2009, 2016). Precisament l’ús que els catalans feien de l’occità medieval com a llengua de la poesia ens permet de constatar la distinció entre aquesta i la llengua emprada per a la redacció dels textos en prosa. Es pot parlar, doncs, de dues tradicions literàries i culturals diferenciades, que es van consolidar com a tals, això sí, en el context històric de divergències polítiques creixents. Si pensem en les llengües com a elements creadors d’espais distints de comunicació, constatarem que el català i l’occità són, des dels seus orígens, els fonaments de dos espais diferents, cosa que no ens priva de preconitzar la conveniència d’un acostament entre aquests dos espais, que s’hauria de vincular a una promoció eficaç de totes dues llengües. No és arriscat afirmar que, si l’occità fos utilitzat àmpliament com el català, els parlants de l’un i de l’altre es comunicarien espontàniament utilitzant cadascú la seva pròpia llengua; de fet, és això el que passa quan algú que parla correntment l’occità té relació amb catalanòfons.

Principals evolucions fonètiques del català i dels dialectes occitans

Aquesta taula només presenta les evolucions que podem considerar antigues i que caracteritzen els grans dialectes occitans, sense precisar la pronunciació concreta de les formes que conté i prescindint de solucions molt localitzades (vegeu Ronjat 1941, Bec 1995). Algunes lletres que s’escriuen habitualment apareixen entre parèntesis per a indicar que són mudes segons una determinada evolució dialectal: pan [ˈpaŋ] ~ pa(n) [ˈpa]. Com es pot veure, els resultats d’aquestes evolucions sovint divideixen les àrees geogràfiques dels diversos dialectes, cosa que s’indica amb barres inclinades. S’utilitzen guions per a indicar que l’evolució d’una paraula coincideix amb la de la columna anterior, sense tenir en compte la notació dels accents, adaptada a la pràctica habitual en l’ús escrit de cada dialecte.

Ètim

Llemosí i Alvernès1

Alpí

Provençal

Llenguadocià

Gascó

Català

01 mediu

miei / mei

miei

mieg

miei

mig

02  lectu

lectu liech / lieit / leit

liech / lieit

liech

– / lièit

llit

03 oculu

uelh

ull

04

octo

uech / ueit

uech

– / uèit

huit > vuit

05 lacte

lach / lait

lach

– / lait / lèit

lèit

llet

06 factu

fach / fait

fach

– / fait / fèit

hèit

fet

07 caul-e /-ittu

chaul

caulet

col

08 causa

chausa

causa

cosa

09 ratione

raso(n)]

rason

–]

raso(n)

– / rason

raó ['o] ~ occ ['u]

10 placere

plaser

 – / plader

plaer

11 cantata

chantada

chantaa

cantada

cantada

12 puteu

potz

pou ['o] ~ occ ['u]

13 *voletis

voletz

– / vole(tz)

volètz

voleu

14 audire audir oir (sentir)

auvir / ausir

auvir

ausir

– / audir

oir (sentir)

15 sudare

suar / susar]

suar

susar

– / sudar

suar [u] ~ occ [y]

16 credere

creire

créser / -d-

creure

17 pede

peu

18 credit

crei

cre / cred

creu

19 bella

bèla

bèra

bella

20 castellu

chasteu / -l / -lh

chastèu / -l

castèu

castèl

castèth

castell

21 annu

an

any

22 capanna

chabana

cabana

cabana / -ny-

23 *cumba

comba

coma

coma ['o] ~ occ ['u]

24 sponda

esponda / -ò

espona

espona ['o] ~ occ ['u]

25 luna

luna

lua

lluna ['u] ~ occ ['y]

26 lege

lei

llei

27 quando

q(u)and

quan

quan

28 quattuor

q(u)atre

quate

quatre

29 wardon

gardar

guardar

guardar

30 warjan

garir

guarir

guarir

31 sale

sau / -l

sau

sal

sau

sal

32 vitellu

vedeu / -l / -lh

veèl / -u

vedèu

vedèl

vedèth

vedell

33 directu

drech / dreit

drech

– / dreit

dret

dret

34 pane

pa(n)

pan

pa(n)

– / pan

pa

35 vinu

vi(n)

vin

vi(n)

– / vin

vi

36 cantat

chanta

canta

canta

37 branca

brancha

branca

branca

38 musca occ ['u]

moscha

mosca

mosca ['o] ~ occ ['u]

39 braca

braja / -i-

braia

braga

braga

40 *gauota

jauta

gauta

gauta > galta

41 plaga

plaja / -i-

plaia

plaga

plaga

42 podiu

puei

puèg

puei

puig

Xavier Lamuela2

Bibliografia

  • Badia, Lola; Santanach, Joan & Soler, Albert (2009), «Le rôle de l’occitan dans la production et la diffusion des œuvres de Raymond Lulle (1274-1289)», Guy Latry (ed.) La voix occitane. Actes du VIIIe Congrès de l’Association Internationale d’Études Occitanes (Bourdeaux, 2005), I. Bourdeaux: Presses Universitarires de Bourdeaux, 369-408.
  • Badia, Lola; Santanach, Joan & Soler, Albert (2016), Ramon Llull as a Vernacular Writer: Communicating a New Kind of Knowledge. Woodbridge: Tamesis.
  • Bec, Pèire (1995), La langue occitane (La 1a ed. és de 1963; n’existeix una traducció catalana: La llengua occitana, Barcelona: Edicions 62, 1977). París: PUF.
  • Istat, Istituto Nazionale di Statistica, http://demo.istat.it [consultat el 06/06/2011].
  • Lamuela, Xavier (2012), «La llengua occitana: caracterització i situació actual», Mot So Razo, 10–11 (2011–2012): 31–44.
  • Martèl, Felip (1983), «L’espandi dialect[a]u occitan alpenc: assag de descripcion», Novel Temp, 21, 4-36.  
  • Martin, Guy; Moulin, Bernard et al. (1998): Grammaire provençale et cartes lingüístiques. Ais de Provença: Comitat Sestian d’Estudis Occitans – C.R.E.O. Provença - EDISUD.
  • Rohlfs, Gerhard (1977), Le gascon. Études de philologie pyrénéenne (1a ed. 1935). Tübingen – Pau: Max Niemeyer – Marrimpouey Jeune.
  • Ronjat, Jules (1930–1941), Grammaire istorique des parlers provençaux modernes, 4 vv. (reimpressió: Slatkine, Genève, 1980). Montpellier: Société des Langues Romanes, 1930, 1932, 1937, 1941.
  • Teulat, Rogièr (1985), Uèi l’occitan [s.l.]. Institut d’Estudis Occitans.
Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més info
ACCEPTAR
eventis