Qui són els trobadors

Qui són els trobadors, avui?

En cossirer et en esmai" de Bernat de Ventadorn, interpretació de Mos Azimans (extracte)

En l’actualitat, associem el terme trobador als cantautors que componen la lletra i la música de les cançons i que, a més, solen interpretar-les amb instruments que acompanyen la seva pròpia veu. Per la qualitat de les seves lletres, molts d’aquests cantautors són considerats, a més de cantants i músics, poetes i sovint les seves lletres i melodies formen un corpus que en defineix clarament la personalitat artística. Segons les cultures, aquests cantautors acostumen a tenir una marcada adscripció política (com la Nueva Trova cubana) o una vinculació amb la música folk (sobretot als Estats Units). Per això, associem els “nous trobadors” amb la protesta política o amb la continuïtat d’una tradició musical arrelada a la comunitat. Si els comparem amb els trobadors medievals, veurem que el comentari polític sí que formava part de la seva lírica, mentre que, en canvi, la connotació “popular” actual deriva d’un concepte erroni sobre qui eren els trobadors [FAQ].

En aquest sentit, la crítica musical anomena trobadors artistes tan diversos com Joan Manuel Serrat, Silvio Rodríguez, Bob Dylan, León Gieco o Leonard Cohen. Entre els trobadors moderns hi podem trobar també grups musicals que interpreten l’obra dels trobadors medievals, mirant de reconstruir fidelment els instruments, el sentit de la poesia i la melodia medievals, o en altres casos fent-te interpretacions personals segons les pautes musicals actuals.

Qui eren?

Guillem de Berguedà, miniatura del cançoner I (s. XIII), actualment a la BNF amb la sigla fr. 854, f. 192v.
Guillem de Berguedà, miniatura del cançoner I (s. XIII), actualment a la BNF amb la signatura fr. 854 (f.192v).

En sentit estricte, però, només considerem trobadors els autors que, durant els segles XII i XIII, van compondre la lletra i la música de les seves poesies en llengua [occitana]. Els primers trobadors coneguts eren nobles, i a la [cort] se situa el seu primer públic i el seu referent principal. Si bé el tema central de les composicions era l’amor, mitjançant el qual es va difondre el sistema de [valors de la cortesia], el ventall de temes, registres i motius que exhibeixen els trobadors és molt ampli i inclou, per exemple, el comentari polític o la poesia humorística.

El terme [trobador] no apareix fins a l’obra de Cercamon, cap a 1150, però Guilhem de Peitieu ja es refereix a la seva activitat artística com a trobar i aviat la denominació trobador es va generalitzar en oposició a poeta, reservada per als autors de [lírica llatina]. A partir del segle XIV, els estudiosos deixen d’anomenar trobadors els poetes vernacles, però l’herència trobadoresca continuarà tenint una empremta fortíssima en tota la lírica europea (vegeu-ne la [irradiació]).

Miniatura del còdex Manesse (cançoner de Minnesäng datat entre 1300-1340)
Miniatura del còdex Manesse (cançoner de Minnesäng datat entre 1300-1340), conservat a la Biblioteca Universitària de Heidelberg, Cod. Pal. germ. 848; la miniatura és al foli 249v i representa el minnesänger Herr Konrad von Altstettenv.

Quina importància tenen?

Un grup de poetes en vernacle no sembla res gaire extraordinari. Però cal tenir en compte que quan comencen a aparèixer (cap a 1100) en l’àrea romànica la poesia culta era tota en llatí, i només s’havien escrit en llengua vulgar algunes obres de caire èpic o hagiogràfic, gairebé totes anònimes. Sens dubte, el vernacle devia ser, a més, la llengua de composició de la [literatura popular] que pogués existir, sense que n'hagin quedat rastres escrits. La poesia dels trobadors és, doncs, la primera mostra a l’Europa llatina de lírica culta en llengua vulgar, és a dir, elaborada fent ús d’un registre elevat i amb una alta exigència, en coneixements i capacitats interpretatives, per als autors. Evidentment, també requeria un públic entès (vegeu [poètica]). Gràcies als trobadors, la llengua vulgar canvia d’estatus i es comença a equiparar en prestigi a la llatina, tot assolint un grau d’artificiositat que no tenia res a envejar als poetes clàssics [1] (vegeu [trobadors com a auctores]).

A banda del seu valor intrínsec, la poesia trobadoresca va arribar a tenir una extraordinària influència en el desenvolupament de la cultura occidental. Els poetes de zones veïnes d’Occitània, com Catalunya i el nord d’Itàlia, van adoptar aquesta lírica com a pròpia i van compondre poesies en occità durant molt de temps. En altres zones més allunyades també es va manllevar l’estil dels trobadors, adaptant-lo a d’altres vernacles. Així passa a les corts de la França del Nord amb els [trouvères], a l’Alemanya amb els Minnesänger i a Galícia i Castella amb els [trovadores]. Fins i tot en tradicions encara més allunyades o preexistents, com les escandinaves o l’anglosaxona, la petja dels trobadors va ser determinant en l'evolució poètica i cultural.

Una influència multisecular...

Els trobadors són els pares de la lírica en llengua vernacla a Europa, i la seva influència, a més de traspassar fronteres polítiques i lingüístiques, va transcendir els segles. La seva lírica serà essencial en el desenvolupament del Renaixement, i la ideologia cortesa va forjar una imatge de l’home, de la dona i de l’amor, i es va estendre per totes les corts europees (vegeu [petja]). Autors com Dante i Petrarca en van rebre una influència directa, i reconeixen els trobadors com els primers poetes cultes en vulgar i els atorguen un lloc de prestigi com a avantpassats i models. En aquest sentit, obres tan fonamentals com la Vita Nuova de Dante i el Canzoniere de Petrarca són clarament deutores de la lírica trobadoresca. Més enllà de la lírica, aquesta ideologia cortesa es va convertir també en un element dominant de la [narrativa]: és a la base de la visió de la dama i el cavaller enamorat dels contes que, modernitzada, encara persisteix, a vegades des del debat (són innumerables les variants modernes de l’amor plantejat com la submissió d’un home a una dona idealitzada, segons uns valors –estètics, morals, etc.– adequats al paradigma vigent, i del ritual de seducció entès com a procés) i d'altres plantejades com un trencament, que subverteix aquests rols. La cosmovisió actual de l’amor en un sentit romàntic encara dialoga, sens dubte, amb aquella creada pels trobadors.

Dante Alighieri (1265-1321)
Dante Alighieri (1265-1321).
Miniatura del manuscrit del Roman de la Rose, conservat a la British Library (Add. Ms. 42133). La il·lustració del foli 15r representa el déu d’amor que tanca el cor de l’amant amb clau. El Roman de la Rose és va compondre en part com a resposta i plasmació al·legòrica a l’ideari de la fin amor plantejada pels trobadors.

Més sobre qui eren, alguns noms...

Qui eren aquests trobadors d’Occitània que van obnubilar les corts europees amb la seva poesia? Els primers que podem documentar eren nobles: Guilhem, comte de Peitieu i duc d’Aquitània (1071-1127), Ebles II vescomte de Ventadorn (fl. 1096-1147), i Jaufré Raudel (fl. 1130-49), príncep de Blaia (vegeu [els orígens]). De fet, la poesia trobadoresca va ser conreada per nobles de tota categoria, dels de rang menor als grans monarques, com el rei Alfons I de Catalunya-Aragó (conegut com el Trobador, 1154-1196),  Pere el Gran (1240-1285) o Frederic II de Sicília (1296-1337). Tot i això la noblesa i reialesa van tenir un paper més destacat com a mecenes i protectors del trobadors i, per norma, sembla que només exercien de trobadors de forma ocasional. Encara que els primers trobadors coneguts fossin nobles, fet explicable si considerem que es tracta d’una poesia de la cort i per a la cort, aviat l’origen social dels trobadors esdevé molt més variat, fet també natural si tenim en compte la formació requerida per elaborar aquesta poesia i el context cortesà on era interpretada. Cavallers, mercaders, clergues, burgesos, joglars són considerats trobadors a les vidas; fins i tot algunes dames d’origen aristocràtic van compondre poesia trobadoresca, les trobairitz, entre les quals una de les més conegudes és la comtessa de Dia (1140-1175). Mentre els trobadors professionals potser vivien del seu art (alguns semblen actius en una sola cort, amb un sol mecenes, altres eren més itinerants), aquells que conreaven la poesia trobadoresca de forma més esporàdica, podien buscar-ne el prestigi, un mitjà per divulgar diverses opinions, o la participció en un joc social. Malgrat aquest origen heterogeni, els trobadors tenien una consciència de pertànyer a una tradició, i entre ells s’establí una xarxa de relacions a vegades cordial, a vegades hostil, que transcendia barreres socials tan fortes a l’Edat mitjana com l’estament o el gènere, i que abraça tant els contemporanis com els trobadors precedents (com es pot analitzar al mapa). Les [corts] eren el centre de promoció i protecció dels trobadors i la seva lírica, i l’estatus de mecenes representava un element de prestigi per als senyors feudals.

Na Castelloza, miniatura del cançoner K (s. XIII), actualment a la BNF siglat com fr. 12473, f. 110v.
Na Castelloza, miniatura del cançoner K (s. XIII), actualment a la BNF amb la signatura fr. 12473 (f. 110v).
Comte Peitieu, miniatura del cançoner K, BNF fr. 12473 (s. XIII), f. 128r.
Guilhem de Peitieu, miniatura del cançoner K, BNF fr. 12473 (s. XIII), f. 128r.

Cantar, recitar o llegir?

Com era aquesta poesia trobadoresca que assentarà les bases de la lírica europea posterior? En primer lloc, no es tracta d’una poesia per ser llegida, sinó per ser interpretada, és a dir cantada i escoltada. És una característica essencial de la poesia trobadoresca i a la vegada un dels grans problemes de la seva interpretació actual: només s’ha conservat una de cada 10 melodies, copiades en manuscrits confeccionats entre un i dos segles després de la seva composició, amb una notació musical que generalment manca d’indicacions suficients per saber amb seguretat com s’interpretava el tema (vegeu [música]). Una bona part de l’artificiositat d’aquesta lírica i la importància fonamental de la rima i el ritme estan lligades a la seva condició musical. Així es pot comprendre que el gènere per excel·lència, el més important i nombrós de la lírica trobadoresca, és la [canso].

Una poesia trobadoresca es compon d’un conjunt d’unitats mètriques, les estrofes o coblas, susceptibles de ser cantades amb una mateixa melodia, obligant per tant a un càlcul estricte de la llargada dels versos i a un rigorós control de les rimes; a aquest formalisme se sumen altres nivells de complexitat, com l’ús de la rima exclusivament consonant, els jocs de rimes internes i interestròfiques, la prohibició de l’ús d’una mateixa paraula en posició de rima, etc. (vegeu [poètica]). A la complexitat formal s’afegeix l’adscripció d’algunes peces líriques a diverses posicions estètiques, com el [trobar ric] o prim (amb èmfasi en el virtuosisme formal), el [trobar clus] (de voluntat hermètica), i el [trobar leu] (que manifesta la voluntat de ser entenedor). Aquestes posicions, però, responen a ressons de debats que van més enllà del pla purament estètic i entren en el camp filosòfic i ideològic (vegeu Di Girolamo 1989, cap. IV).

Un altre aspecte formal que cal destacar és la voluntat dels trobadors d’elaborar peces perfectes i úniques: per exemple, les cansons han de tenir un esquema mètric i melòdic nou. El diàleg amb la tradició, de la qual recullen temes, motius i elements formals, sumat al respecte per la rigidesa mètrica i l’ús de llocs comuns segons els preceptes de la retòrica medieval podrien fer pensar que els trobadors composaven obres impersonals i mancades d’originalitat. Ben al contrari, dins d’aquests paràmetres, es caracteritzen precisament per la diversitat, les opinions contraposades, el trencament dels esquemes rebuts, tot al servei de crear una obra original, que els identifiqui i distingeixi com a trobadors.

Transcripció musical d'una peça de Guiraut de Riquer, copiada al cançoner R (BNF, fr. 22543).
Perdigon tocant un rebell, miniatura que il·lustra el foli 36r del cançoner K (s. XIII), localitzat a la BNF, siglat com fr. 12473.
Perdigon toca un rebell a la miniatura del foli 36r del cançoner K (s. XIII), avui a la BNF (fr. 12473).

 

Jaufré Rudel, Cançoner I, BNF fr. 854 (s. XIII), f. 121v
Jaufré Rudel, Cançoner I, BNF fr. 854 (s. XIII), f. 121v.

L’amor, l’amor, sempre l’amor...

El gran tema de la poesia trobadoresca és l’amor. El corpus de lírica amorosa és el més nombrós i aquest és el tema central de la canso, el gènere trobadoresc més refinat i valorat pels mateixos trobadors. Encara més, el tractament de l’amor és part essencial de la seva identitat cultural i literària: representa un marc comú, com ho eren també els trets formals, amb uns elements recurrents, a partir dels quals els trobadors dialogaven i expressaven la seva singularitat. Aquest amor es coneixerà com a [fin’amors], i es formula com l’amor cap a una dama d’alta posició social, generalment casada amb un senyor feudal, un amor sensual basat en la idealització extrema d’una dama inaccessible i en l’actitud sotmesa del trobador enamorat, capaç de passar per tot un procés d’aprenentatge pautat que ajusti el seu comportament i doblegui les seves emocions, amb l’esperança de ser mereixedor dels favors de la dama. Tot i així, els trobadors també tractaven altres temes de gran rellevància per a la vida en la cort, sobretot els relacionats amb els afers polítics i feudals o els vinculats a la reflexió moral i doctrinal. Aquestes qüestions es cantaren en altres gèneres, entre els quals destaca el [sirventes] que, servint-se del metre i la melodia d’una peça preexistent, era emprat pels trobadors per plantejar diferents opinions sobre un tema, com a vehicle de propaganda, com a incitació o posicionament en conflictes polítics, com a sàtira i atac personal, com a arma per la disputa literària o crítica als costums i institucions, etc. La [tenso] o el [joc partit] plasmaven un debat entre trobadors mitjançant un intercanvi de coblas, debat entès més com un joc social que com una discussió o polèmica. Altres gèneres són l’[alba], la [pastorela], el [planh], o la [dansa], que es van incorporar més tard al sistema de [gèneres trobadorescos]. I és que cal tenir en compte que la consciència d’ella mateixa exhibida per la tradició trobadoresca no exclou l'evolució: per exemple, els gèneres només comencen a distingir-se gradualment i es consoliden a partir de mitjan segle XII.

 

Miniatura de Giraut de Bornelh amb dos joglars al foli 4r del cançoner K (s. XIII), avui a la BNF (ms. 12473).

Trobadors on the record

Com es transmetia l'obra poètica dels trobadors? Tot i que la lírica trobadoresca es va compondre per ser cantada, el nivell d’artificiositat no els assimila a un producte de la improvisació (amb la possible excepció de certs jocs o debats en què els trobadors poguessin demostrar així la rapidesa del seu enginy).  Es creu que componien primer en taules de cera, per passar després l’obra acabada, melodia i lletra, en net, a pergamí, i elaborar un autògraf perquè els joglars aprenguessin l’obra de memòria o elaboressin un rotuli, per poder interpretar les peces a les corts a què el trobador s’adreçava. Normalment era un [joglar] especialitzat en interpretació musical i poètica qui interpretava les peces, acompanyat d’un instrument, tot i que en ocasions sembla que els trobadors interpretaven ells mateixos la seva obra.

Els inicis de la llegenda...

Com ens ha pervingut la lírica trobadoresca, doncs? Gràcies als cançoners, manuscrits especialitats en lírica trobadoresca, compilats especialment al nord d’Itàlia a partir de mitjan segle XIII, i més tard també a Occitània, al Nord de França i a Catalunya. A més de les peces líriques, alguns cançoners transmeten també les vidas i razos, petits texts en prosa que eren una introducció a la peça lírica que precedien: les vidas proporcionen elements biogràfics (reals o inventats) essencials per interpretar l’obra del trobador, mentre que les razos reconstrueixen les circumstàncies d’un poema concret. D’aquesta forma, els cançoners, a més de fer-nos arribar almenys una part de la lírica trobadoresca – composta en alguns casos més d’un segle abans de ser compilada al cançoner–,  van contribuir a afermar i immortalitzar la dignitat i la llegenda dels trobadors, forjada en la qualitat de la seva obra poètica i en l’inqüestionable canvi que van representar en la conformació d'allò que avui entenem com a cultura europea.

M.V.R.W.

 

 

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més info
ACCEPTAR
eventis