El cas de Sg

El cançoner català Sg

El cançoner Gil o de Saragossa, conegut com Sg, és un manuscrit català que data del tercer quart del segle xiv. Rep el nom del seu antic propietari, Pablo Gil y Gil, catedràtic de la Universitat de Saragossa i després de la seva mort va ser adquirit per l’Institut d’Estudis Catalans, gràcies a la contribució financera de deu donants. Des d’aleshores es conserva amb la signatura «ms. 146» a la Biblioteca de Catalunya (Barcelona).

Castelhoza, f. 125r del cançoner I
Imatge del Cançoner Sg, f. 40v; es poden apreciar les inicials miniades al començament de cada peça, les rúbriques en vermell que indiquen en aquest cas el nom o la tipologia de la peça i els calderons fets amb tinta vermella i blava.
Castelhoza, f. 125r del cançoner I
Poema de Bertran de Falgar afegit a un dels folis de guarda de Sg, f. 127r.

Sg és un dels primers còdexs lírics coneguts produïts en l’àmbit català. El compilador va procurar reunir dins d’un mateix recull la tradició trobadoresca i la lírica occitana del segle xiv –un fet poc comú tant en els manuscrits occitans com en els catalans conservats. Alhora, és també l’únic testimoni de gran part de l’obra de poetes occitanocatalans del segle xiv i transmet quasi tot el corpus de Cerverí de Girona (104 peces). Des del punt de vista material és una raresa: el diferencien de la resta de manuscrits tardans, occitans i catalans, tant el seu format com la voluntat de luxe, reflectida en la tria del material (pergamí), en el programa de decoració i en la professionalitat amb què està confegit.

La part conservada del cançoner comença amb les peces de Cerverí de Girona, seguides per l’obra dels trobadors Raimbaut de Vaqueiras, Bertran de Born, Giraut de Bornelh, Arnaut Daniel, Guilhem de Sant Leidier, Bernart de Ventadorn, Pons de Capduelh i Jaufre Rudel. Sense cap discontinuïtat evident, es compilen tretze autors del segle xiv, entre els quals destaquen Joan de Castellnou i Ramon de Cornet per les dimensions del corpus copiat. Tot seguit hi ha quatre poemes de Guillem de Berguedà i, finalment, s’inclou un fragment del Roman de Troie de Benoît de Sainte-Maure1. Cal afegir, però, que en un dels fulls de guarda del final del manuscrit s’hi va copiar poc després, i en cursiva, un segon poema de Bertran de Falgar.

Quins indicis sobre els criteris de compilació i ordenació del manuscrit podem observar? [Zufferey] va defensar que el cançoner està dividit en dues parts: un recull de lírica trobadoresca i un altre de poesia de l’escola tolosana -entén la irregularitat dels plecs com un punt de cesura. D’altra banda, [Asperti] sostenia que Sg es divideix en tres parts: una primera secció dedicada a Cerverí de Girona, una segona als trobadors i una tercera a la poesia tolosana. La voluntat d’organització i la decoració, aspectes analitzats per [Cabré–Martí], els porten a fer una hipòtesi sobre la tria i l’ordenació del manuscrit.

Plegat dels folis per l'elaboració del còdex
Sg, f. 82v: S'aprecien dos blancs per confeccionar una inicial decorada; la primera, de mida més gran, indica l'inici de secció (en aquest cas d'Arnaut Daniel), i la segona indica l'inici d'un dels seus poemes.

El programa decoratiu, que va permetre a Asperti de definir el cançoner com a projecte unitari, també proporciona indicis de l’organització del corpus. Malgrat que el manuscrit és acèfal, a la part conservada s’hi detecta una doble jerarquia, com han descrit Cabré–Martí: unes inicials principals que divideixen el cançoner en seccions d’autor i no es van arribar a pintar mai, i unes de cos menor que indiquen inici de poema. La combinació d’un espai blanc i la reserva d’espai per a la gran inicial principal marca sistemàticament el començament de la secció de cada trobador i divideix en cinc les dels poetes del segle xiv. Una rúbrica vermella acostuma a encapçalar cada peça i els versos, generalment copiats a ratlla tirada, estan separats per punts mètrics.

Les miniatures d’inici de peça s’interrompen al foli 39r i a partir del foli 127v no hi ha cap element en tinta de color. En aquest programa decoratiu es poden distingir dos estils diferents: una primera mà hauria realitzat les inicials secundàries dels quatre primers plecs (106 lletres) i, una segona, hauria afegit dues inicials més en dos folis que no tenien decoració.

Miniaturista principal (f. 12v)
La segona afegida per un segon miniaturista, del que només es conserven dues caplletres al manuscrit (f. 49v)
S'aprecien els dos tipus de miniatures: la primera del miniaturista principal (f. 12v), i la segona afegida per un segon miniaturista, del que només es conserven dues caplletres al manuscrit (f. 49v).

Comparativa entre (d'esquerra a dreta) les miniatures dels Usatges de Lleida (ms. 28 de la Catedral de Lleida), de Sg i del Breviari d'amor de Sant Petersburg (Biblioteca Nacional de Rússia, ms. prov. F. XIV. 1)

Comparativa entre (d'esquerra a dreta) les miniatures dels Usatges de Lleida (ms. 28 de la Catedral de Lleida), de Sg i del Breviari d'amor de Sant Petersburg (Biblioteca Nacional de Rússia, ms. prov. F. XIV. 1).
S'aprecien els dos tipus de miniatures: la primera del miniaturista principal (f. 12v), i la segona afegida per un segon miniaturista, del que només es conserven dues caplletres al manuscrit (f. 49v).

Les caplletres del miniaturista principal són de tipus franco-gòtic, un estil originat en manuscrits bíblics que va adquirir un caràcter internacional, com mostren centenars de manuscrits dels segles xiii i xiv. Els colors són opacs i s’hi mostra una alternança de rosa i blau per a les lletres i el fons. Seguint una pista de [Bohigas] sobre la similitud entre les inicials del decorador principal i les dels Usages et constitutions de Catalogne, conservat a la catedral de Lleida (ms. 28), juntament amb estudis sobre un grup de manuscrits jurídics que presenta el mateix tipus d’inicials, Cabré–Martí han identificat dos manuscrits del mateix taller que Sg (els Usatges i un Breviari d’amor, actualment custodiat a la Biblioteca Nacional de Rússia a Sant Petersburg, ms. prov. F. XIV. 1), molt probablement vinculat a la Universitat de Lleida. D’altra banda, el segon miniaturista va crear les inicials dels folis 49v-50r, pròpies de la tendència iconogràfica a l’entorn de Pere el Cerimoniós, d’estil clarament italianitzant.

Sg està compost per 128 fulls de 232 x 315 mm, agrupats en 14 plecs de [quinions (5+5)], alguns conservats fragmentàriament. El manuscrit presenta altres pèrdues físiques: cal recordar que el cançoner és acèfal i, per tant, hi manquen ?entre d’altres danys? 12 folis que correspondrien al primer quinió i als dos primers folis de l’actual primer plec. Un altre cas destacat afecta el poema «Si co’l vassayl can servex longamen» de Tomas Peris de Foces, copiat a l’actual f. $$, però amb la rúbrica al final del foli 123v. Zufferey va indicar que el plec 13 està plegat a l’inrevés, i Cabré–Martí afegeixen que hi falta el foli exterior. Un cop es reordenen els folis, es retroba l’atribució, ja que la rúbrica torna a precedir el poema, i a més es resol la integritat de la peça «Trop home son part de ver lauzador» de Guillem de Borzach, a la qual li faltava el final. D’altra banda, el plec 14 també presenta dificultats. A diferència de Zufferey i [Ventura], Cabré–Martí ho resolen presentant-lo com un quinió fragmentari que restableix la coherència del manuscrit. Ho demostra el fet que els cinc folis conservats van ser perforats junts, per la qual cosa formaven part d’un sol plec.

Copó que havia estat propietat del comte Pere II d’Urgell, localitzat a Sant Petersburg, actualment exposat a The State Hermitage Museum
Copó que havia estat propietat del comte Pere II d’Urgell, localitzat a Sant Petersburg, actualment exposat a The State Hermitage Museum. Imatge treta de http://www.lleida.com/noticia_canal/localitzen-sant-petersburg-un-copo-que-havia-estat-propietat-del-comte-pere-ii-durgell.

Per trobar un possible promotor de Sg, Cabré–Martí es fixen especialment en les relacions que els poetes mantenien amb la noblesa –a part d’altres factors com les característiques literàries, les dades bibliogràfiques dels autors, els components de la paginació o els criteris de compilació. La figura de Tomas Peris de Foces mereix un comentari especial: a més de ser l’únic poeta del cançoner aparentment estranger a la tradició tolosana, ocupa una posició honorífica dins l’antologia. La connotació política de la peça «Trop me desplay can vey falir» permetria situar l’autor en el context del conflicte entre el rei Pere el Cerimoniós i les Uniones, durant els darrers mesos de 1347. La cort reial catalanoaragonesa, motor de cultura i molt lligada a la tradició trobadoresca, semblaria l’entorn de compilació més plausible –i així s’havia suposat–, però la decoració de Sg s’allunya dels manuscrits col·leccionats per aquest monarca. Cabré–Martí proposen connectar el cançoner amb la família de Jaume, comte d’Urgell, ben coneguda pel seu patrocini cultural. La seva muller, Cécile de Comminges, pertanyia a una família vinculada al mecenatge poètic. A més, Joan de Castellnou, Ramon de Cornet i Bertran de Falgar (en un cas com afegit posterior, [com hem vist més amunt]) dediquen peces a l’alta noblesa occitanocatalana, inclosos Jaume d’Urgell i la seva muller. Cabré–Martí estimen que el candidat òptim seria Pere II d’Urgell, fill de Jaume d’Urgell, gran col·leccionador d’art i bibliòfil. Alhora, Lleida era prop de la capital comtal de Balaguer, on Pere va residir molt de temps. I, finalment, la seva primera muller, Beatriu de Cardona, formava part del llinatge a qui Cerverí dedica la gran majoria de poemes: Beatriu potser hauria promogut, juntament amb Pere, la producció del cançoner, i la seva mort al 1375 podria explicar, molt hipotèticament, la interrupció de la decoració de Sg.

Laura Gallegos Ambel 

Bibliografia relacionada

  • Asperti, S (1958): Flamenca e dintorni: considerazioni sui rapporti fra Occitania e Catalogna nel xiv secolo dins de Cultura Neolatina, v. 45, pp. 59 – 102.

  • Mecènes et troubadours dans la Couronne d’Aragon dins d'Europa, vol. 950 – 951, pp. 126 – 136.

  • Massó i Torrents, J (1913 – 1914): Bibliografia dels antics poetes catalans dins d’Annals de l’Institut d’Estudis Catalans, v. 5, pp. 3 – 284.

  • Massó i Torrents, J i Rubió, J (1920 – 1922): Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de Catalunya dins de Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, v.6., pp. 287 – 312. Reimprès a Barcelona 1989 (pp. 271 – 296).

  • Milà i Fontanals, M (1876): Notes sur trois manuscrits. I. Un chansonnier provençal dins de Revue de linguistique romane, v. 10, pp. 225 – 232.

  • Zufferey, Z (1981): Bibliographie des poètes provençaux des xive et xve siècles. Gèneve, pp. 23 – 28.

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més info
ACCEPTAR
eventis